La col·lecció «Clàssics a Mida» presenta dues novetats amb el seu conegut plantejament de textos adaptats i il·lustracions a càrrec dels artistes més reconeguts. Óscar T. Pérez dona vida als personatges mítics d’Edgar Allan Poe, Arthur Conan Doyle, Maurice Leblanc i G.K. Chesterton. Aquesta selecció i adaptació de relats de detectius l’ha fet possible Miquel Pujadó, que ens explica qui són els protagonistes d’aquestes històries.

Hem seleccionat, per a aquest volum, set narracions, obra de quatre autors fundacionals del gènere detectivesc, sobre els quals trobareu una informació més extensa en l’apèndix. Són aquests: Edgar Allan Poe, Arthur Conan Doyle, Maurice Leblanc i Gilbert Keith Chesterton, creadors, respectivament, d’Auguste Dupin, Sher­lock Holmes, Arsène Lupin i el pare Brown.

Auguste Dupin, creat per Poe, és el primer detectiu de fic­ció. És un jove de gran capacitat i rigor analític. El seu comporta­ment, una mica excèntric, i el fet que el seu confident sigui el nar­rador dels casos que investiga, ens indiquen que va influir, clarament, en la creació de Sherlock Holmes per part de Conan Doyle. Du­pin protagonitza tres narracions, de les quals hem escollit la pri­mera i la tercera. «Els assassinats del carrer de la Morgue» (1841) és la història en què Dupin ens és presentat i en què se’ns planteja un cas d’habitació tancada amb uns crims esgarrifosos. Com a contrast, «La carta robada» (1844) no té res de macabra i se centra en el procés lògic i necessari per trobar un document comprometedor. La idea central del conte ­–la millor manera d’amagar alguna cosa és deixar-la en evidència– ha estat reutilit­zada moltes vegades per autors posteriors. Curiosament, encara que les històries d’Auguste Dupin tenen lloc a París, cal dir que Edgar Allan Poe no va posar mai els peus a França.

No crec que calgui presentar Sherlock Holmes –creat el 1887 per Arthur Conan Doyle–, detectiu genial, misantrop, dro­goaddicte i melòman, els casos del qual van aconseguir una fama tan gran publicats per la revista anglesa The Strand Magazine, que, quan el seu autor va decidir matar-lo fent que lluités amb el seu arxienemic, el professor Moriarty, a la vora de la cascada suïssa de Reichenbach, va rebre una pressió tan forta per part dels lec­tors que es va veure obligat a «ressuscitar-lo» anys després. Hol­mes protagonitza quatre novel·les i cinquanta-sis relats curts, dels quals hem seleccionat aquests dos: «La banda clapejada» i «Silver Bla­ze». El primer forma part de Les aventures de Sherlock Holmes (volum format per històries publicades, prèviament, entre el juliol de 1891 i el desembre de 1892). El segon enceta Les memòries de Sher­lock Holmes, que inclou relats publicats entre el desembre de 1892 i el novembre de 1893, i que es tanca amb «El problema final», en què té lloc la suposada mort del detectiu. Narrats, com és costum pel doctor Watson, són dos casos molt coneguts, en els quals es pot apreciar el caràcter de Holmes i els seus procediments induc­tius i deductius. En «Silver Blaze», per cert, té lloc el conegut «in­cident del gos», que va inspirar el títol de l’excel·lent llibre de Mark Haddon El curiós incident del gos a mitjanit (2003).

Arsène Lupin, creat per Maurice Leblanc el 1905, és un lla­dre de guant blanc, intel·ligent, atractiu i que es regeix per una ètica molt particular que provoca la simpatia dels lectors: no mata mai, només roba a persones acabalades i sovint menyspreables, és un geni de la disfressa i té un gran sentit de l’humor. Encara que no és un detectiu, actua, sovint, com si ho fos, com ara en la narració «El misteri del xal de seda vermella», que trobem en Les confidències d’Arsène Lupin (llibre format per nou relats publicats entre 1911 i 1913), en què, una vegada més, deixa en ridícul el seu etern enemic (al qual, encara que li costi reconèi­xer-ho, no deixa d’admirar): l’inspector Ganimard de la Sûreté.

Finalment, el petit, grassonet i inofensiu pare Brown és el protagonista d’una cinquantena de narracions escrites per l’an­glès G. K. Chesterton i recopilades en cinc llibres. Inspirat en el pare John O’Connor, rector de Bradford, Yorkshire, que va estar relacionat amb la conversió al catolicis­me de Chesterton, el pare Brown, malgrat la seva aparença ingènua, és un agut psicòleg, cosa que el converteix en un gran detectiu. Con­tràriament al que es podria esperar d’un religiós, no accepta cap explicació sobrenatural dels fets que investiga i defensa, de manera fèrria, la raó i els seus procediments, però descobreix els misteris no tant sols mitjançant el raonament lògic, sinó també gràcies a la seva intuïció i el seu coneixement profund de la natura­lesa humana (podríem dir que, si Sherlock Holmes va inspirar Agatha Christie per crear Hércules Poirot, el pare Brown el devia inspirar el personatge de l’anciana senyoreta Marple, que sempre utilitza el seu coneixement de la psicologia dels habitants del petit poble de St. Mary Mead per resoldre els casos més abstru­sos). Hem triat, per a aquesta selecció, les dues primeres històries del personatge que obren el volum titulat El candor del pare Brown (1910). Són aquestes: «La Creu blava», en què apareix el lladre Flambeau, el qual, ja rehabilitat, ajudarà, més endavant, el capellà diverses vegades, i «El jardí secret», en què el personatge de Valentin, el cap de policia que hem conegut en «La Creu blava», se’ns presenta des d’una perspectiva molt diferent.